A vegades és molt difícil mantenir coherència amb allò que penses i vols. Fins i tot, mantenir-la sempre provoca uns xocs emocionals bestials ja que, sovint, vol dir enfrontar-se a tots aquells valors establerts i, potser el més complicat, assumir que ets diferent de tothom. Amb això, et sotmets a una dura autocrítica de si el que fas està bé o no, si val la pena anar a contracorrent, si el cost no és massa alt…
És clar que aquest món no està dissenyat per portar la contrària, ni tan sols per pensar o opinar, però això no reconforta ni fa més fàcil afrontar-ho. Cal dotar-se, doncs, de totes les eines necessàries per superar aquestes situacions adverses i inhibir, d'aquesta manera, el mecanisme del sistema per silenciar o, fins i tot, alienar les veus discordants.
Aquest mecanisme no s'embruta les mans, ni ho fa el sistema, és tan subtil que utilitza els mateixos agents alienats per fer aquesta feina. Qui pot fer-te dubtar més del que dius que algú proper? D'aquesta manera, l'oprimit persuadeix a aquells oprimits que volen assolir la llibertat perquè es subordinin a l'opressor. No és l'opressor qui et nega la llengua, no és l'opressor qui et nega la llibertat, no és l'opressor qui destrueix el territori, no és l'opressor qui desquartitza la nació… Són aquells oprimits que llur por a afrontar-s'hi els ha supeditat als interessos de l'opressor, en detriment dels propis.
La feina de l'opressor, doncs, recau en establir aquells mecanismes necessaris per alienar a l'oprimit. I per fortificar aquest mecanisme i fer-lo més subtil, cedeix espais de llibertat i permet que hi hagi idees divergents sempre i quan aquestes no es portin a la pràctica. Aparentment, doncs, es lliura d'una mala premsa amb aquest suposat panorama de llibertat i per altra banda fa molt més difícil la seva crítica.
La societat ho accepta i ho assumeix com un procés lent on cada cosa té el seu moment. I amb aquest plantejament s'aconsegueix que la incoherència sigui coherent. Sembla lògic, ara, respectar l'espanyol quan es defensa el català; que un independentista català reforci l'estat espanyol; que no es parli de Països Catalans per respecte als espanyols del País Valencià que no hi estan d'acord… Sota la premissa del respecte, han aconseguit que qui sempre cedeixi en els seus drets, i ho faci voluntàriament, sigui l'oprimit.
I és que ja ho diuen que el pitjor enemic el tenim a casa, i aquest costa més identificar-lo per la seva aparent coherència. I si els identifiques, pobre de tu que ho diguis perquè seràs subjecte dels mecanismes més cruels per evitar que la teva veu arribi enlloc i que no gosis tornar-ho a dir.
i l’oprimit oprimeix sense entendre bé perquè ho fa.., oi?
m’agrada molt l’escrit!! mooolttt!!!
ets una ment desperta, de les poques que queden! (t’haurem de cuidar..)
un petunet!
però em trec el barret! És al que fa temps porto donant-li voltes i no acabava de venir a mi la inspiració per expressar-ho. Però tu ho has fet molt bé! Endavant!