Per tu, per tots, seguim, seguirem

Avui hem tornat al Pi de les Tres Branques. Normalment, ho fem sota un sol de justícia i entestats en continuar reivindicant la construcció nacional dels Països Catalans. Avui, amb neu, vent i fred per homenatjar la gran pèrdua del Lluís Ballús.

Es feia estrany. La diada del Pi sempre esdevenia una retrobada amb companys de lluita de la comarca i d’altres contrades que, a vegades, costava de veure. Per mi, el Lluís era un d’aquests. Avui ens retrobàvem, però per la seva malaurada absència.

No el veia massa, però sempre m’agradava retrobar-me’l. Optimista com n’hi ha pocs i, sobretot, molt generós i humil. Tampoc és que haguéssim compartit grans estones, però suficients per conèixer de quina pasta estava fet. Infinitament compromès i treballador, sempre amb un somriure a la cara.

Si se’m fa dur a mi assumir la seva pèrdua, no vull ni pensar el que suposa per la família i els amics. Només espero que la nostra escalfor i el nostre suport, ajudi a que, parella i fills, mantinguin aquella alegria i compromís que tant els caracteritza.

Avui, l’hem homenatjat pel seu incansable compromís amb el país, pel seu paper imprescindible en l’expansió de l’independentisme a la comarca i pel seu treball a l’ANC. I agafem, sense dubtar-ho ni un segon, el seu compromís i la seva lluita; és el nostre deure, perquè el millor homenatge, és la victòria.

YouTube Preview Image



Publicat dins de General | Envia un comentari

Quants Mossos coneixeu que hagin anat a presó?

Es coneixen moltes negligències per part dels Mossos, des del cas de la pallissa a la comissaria de les Corts, passant per les mobilitzacions estudiantils i les del 15M, seguint per Ester Quintana i les que, malauradament, enguany han suposat morts, i acabant amb la recent actuació policial entorn a les mobilitzacions de defensa de Can Vies.

No conec cap Mosso que hagi posat un peu a la presó. En conec que han sigut indultats després de ser condemnats. D’altres que tampoc s’han pogut identificar, per anar tapats i sense identificació. No obstant, sí que es coneixen casos de manifestants, com l’Andreu, que han anat a la presó i que, després, han sigut posats en llibertat i absolts per manca de proves. Coneixem el cas dels detinguts del 4F, amb el fatídic desenllaç per la Patrícia. I me’n deixo molts. Ara, però, li ha tocat al Sergi i a un altre jove (de moment). Sembla que la detenció del Sergi no s’aguanta per enlloc, que ha sigut arbitrària i que tenen intenció que sigui el cap de turc d’una revolta esclatada a Sants però encesa des de l’Ajuntament de Barcelona.

El més greu, però, és que qui menys ha pagat els seus errors, són els cossos que depenen d’estaments públics, és a dir, que haurien de ser exemplars i depurar tota mala pràctica, que per això es destinen diners de tots i totes. Aquests són els que no es poden permetre el luxe de cometre errors, perquè van armats i els paguem entre tots.

Fins que no entenguem això, fins que no deixem d’indignar-nos perquè hi ha persones que han decidit dir prou mentre som permissius amb aquells que s’aprofiten de tots nosaltres (millet i companyia) o que abusen de poder i força (polítics i policia); no serem mai lliures ni canviarem una coma de la realitat que ens envolta.

#sergillibertat



Publicat dins de Mirant les musaranyes | Envia un comentari

Blog encadenat per la independència

blocs-enllaçats



Publicat dins de Països Catalans | Envia un comentari

Perquè ja en fa vint

En fa vint que el feixisme, la força de xoc de l’estat, et va prendre la vida. I durant aquests vint, ens hem lamentat massa sovint d’agressions com la teva; de la impunitat de que gaudeixen aquests grups. El teu assassí, va complir 4 anys de presó, el suposat penediment va reduir 10 anys la condemna. Anys després, es presentaria a les eleccions amb Alianza Nacional i España2000, partits d’ultra dreta. Un bon exemple del seu “penediment”.

El teu assassinat va commocionar l’independentisme i la societat. Això, però, no va importar massa al PP i UV que es negaren a condemnar la teva agressió.

En aquests vint anys, però, hem aprés moltes coses i hem plantat cara a l’avenç del feixisme. Tenim clar que en això, no s’hi val a badar, que no podem donar ni un centímetre d’espai a aquells que promouen l’odi entre les persones.

El país és ple de lluitadors que dia a dia planten cara a les diferents formes de feixisme. No és una qüestió de valentia, sinó del convenciment ferm de que fets com els que vas patir, no tornin a passar. Això només ha sigut possible gràcies a la lluita dels incansables, d’aquells que t’envoltaven, d’aquells amb qui comparties camí i que no renunciaren a abandonar-lo tot i les agressions i amenaces de l’estat.

Avui, Guillem, som més que mai i, tot i la teva absència, somriem. Somriem perquè estem convençuts que complirem el que et vam prometre. A tu i a tots aquells que ho han donat tot per la llibertat del nostre poble.

La victòria.

YouTube Preview Image

Publicat dins de General | Envia un comentari

Fins sempre Cala

Ara feia molt que no escrivia al blog. Segurament, massa feina i poc temps per passar els escrits que tinc en papers perduts per la carpeta. Tot i no haver disminuït la feina, avui tinc el cap en una altra banda, no em puc concentrar. I és que ahir vaig saber que havia mort en Josep de Calassanç Serra. No el coneixia personalment, però n’havia sentit a parlar. Fins avui, però, no era conscient de tota la feina que feia aquest lluitador en un indret del país tant complicat com la Catalunya Nord.

Per una banda, em sento orgullós. Orgullós de ser d’aquest gruix de gent que hem seguit el que ell, juntament amb molts d’altres, van defensar fins a la darrera conseqüència, fins al darrer alè. Som el fruit de la lluita i l’esforç que ell va dedicar per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. És tot un honor, doncs, formar part del relleu d’aquesta lluita. Si en el seu dia gent com ell no haguessin tingut la valentia de plantar cara per defensar la llibertat, per construir estructures organitzatives, per crear discurs, per crear teixit associatiu… Avui no gaudiríem d’un context social tant proper a la independència.

Per altra banda, però, tinc la sensació d’haver fracassat. No hem pogut oferir-li viure en uns Països Catalans lliures. Em sento impotent pensant que un altre company de lluita, un pare de la lluita, ens deixa sense haver pogut obsequiar-lo amb la victòria. Perquè, a més, sé que no tindran el reconeixement i homenatge que es mereixen pel seu compromís fins que no ho hàgim aconseguit. Només ens queda, i això si que ho complirem, tenir-los presents i garantir que el dia de demà siguin recordats i tractats amb tots els honors.

A Ràdio Arrels se’n feien ressò, se’ns dubte hem perdut un gran lluitador. Una persona que mai va renunciar a cap part del país, que mai va renunciar a la llengua, que mai va renunciar a la llibertat.

Està a les nostres mans demostrar que la seva lluita no ha estat envà.

Fins sempre.

Publicat dins de Flor de neu, Països Catalans | Envia un comentari