Darrerament polítics i rectors han reprès la seva croada en contra de l’ensenyament públic. Escampen pels quatre vents les suposades meravelles de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). El seu afavoriment a la mobilitat, sense, evidentment, cap programa de beques que garanteixi que els estudiants amb menys poder adquisitiu puguin beneficiar-se; el seu brillant canvi pedagògic, abans arcaic, ara encarat a fer dels estudiants veritables autòmats amb prou competències i aptituds per adaptar-se a qualsevol cadena de muntatge o lloc de treball; la seva excel·lentíssima homologació de titulacions, fent que en molts països europeus una titulació sigui de 180 crèdits i a l’Estat espanyol se’n requereixin 240; no patiu, com que ho tenen tot previst, ja han contemplat la corresponent taula d’equivalències, com sempre, pagant Sant Pere canta; la seva defensa de les llengües i cultures que, després d’escoltar els polítics de casa nostra, que van participar a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada del Conflent (Catalunya Nord) i que no paraven d’emmarcar-se a l’Estat espanyol, obviant la realitat dels Països Catalans, sumat a la manca de polítiques que garanteixin l’ús de la llengua a les aules davant de la homogeneïtzació espanyola i la mobilitat europea, deixa clar de quines llengües i quines cultures es parla.
I aquestes per citar-ne algunes de les grans meravelles de l’EEES. Com és evident, públicament, a banda de rebutjar debats oberts, no esmenten res sobre la mercantilització i privatització a la que apunta el moviment estudiantil i molts professors. Bé, no sempre, perquè el brillant Conseller d’Innovació, Universitat i Empresa de la Generalitat de Catalunya, Josep Huguet, a cara descoberta, sense tallar-se ni un pel, en una roda de premsa, ha tirat per terra les mentides d’aquells que s’esmeren per intentar bastir una façana prou resistent que mantingui tota la merda que hi ha darrere de l’EEES. I encara hi ha alguns ingenus que veuen Bolonya com una oportunitat per canviar la universitat, que no negarem que bona falta li fa. Del que no s’adonen és que realment és la oportunitat, amb l’excusa d’aquesta darrera, del món empresarial per poder incidir i controlar el sistema educatiu per sotmetre’l a les seves necessitats i interessos.
La seva agressiva postura, la seva criminalització i persecució de les veus crítiques i les seves grans inversions en publicitat propagandística sobre les “virtuts” del Pla Bolonya, evidencien que no estem parlant d’una simple reforma educativa. Estem parlant d’un canvi més enllà de les aules, d’un canvi a nivell social i, sobretot, laboral. La universitat esdevé el mitjà per construir la dualització del mercat laboral entre treballadors amb habilitats, competències i coneixements generalistes (grau) i treballadors amb coneixements especialitzats en camps concrets definits per les necessitats empresarials (postgrau i màster). No cal dir que aquests diferents grups vindran definits per filtres socioeconòmics.
Partim d’una situació on la majoria de la gent pot accedir a la universitat, amb més o menys facilitat i esforç, establint un mercat laboral farcit de titulats i, per tant, amb costos econòmics, per l’empresa, més elevats. Així doncs, amb aquesta devaluació dels continguts de la titulació es poden establir nous convenis i retribucions econòmiques en funció d’aquest nou nivell de formació. Resumint, contractes precaris per a aquells que només hagin cursat el grau. L’imaginari empresarial, però, no acaba aquí i és que el fet d’establir l’estudiant a temps complert (40h setmanals), així com el ritme frenètic que s’exigeix, i la suposada potenciació de la mobilitat i dels idiomes, sobretot l’anglès, no rau en un interès de millorar la formació i experiència en tant que estudiant i persona, sinó en la voluntat d’establir un certs hàbits i una certa normalitat de cara a futures situacions laborals on la mobilitat, juntament amb la temporalitat, sigui una peça més de la precarietat laboral.
No cal dir, doncs, que darrere de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior s’hi amaguen interessos polítics i econòmics molt importants. I és que, com deia, no és fortuït que tinguem un centenar d’estudiants de les universitats del Barcelonès i Vallès amb casos judicials oberts; dos estudiants amb pena de presó a la Catalunya Nord i una desena més de casos judicials al País Valencià, sense esmentar els centenars d’estudiants que han patit agressions per part dels cossos policials a
les mobilitzacions d’arreu dels Països Catalans. Tot plegat clarifica un parell de coses, la primera, és que no som tant minoria com volen fer creure, ja que per 4 gats no es prendrien tantes molèsties, com per exemple que una universitat porti estudiants a judici o els expulsi, donat el cost d’imatge que això comporta; i la segona, és que realment tota la lluita que s’està fent no és envà i els està perjudicant més del que sembla.
Efectivament, en el moment que vam prendre la decisió de lluitar teníem clares les conseqüències i, el que és més important, no la vam prendre per abandonar o perquè la seva repressió ens faci enrere. La batalla social l’hem guanyada perquè, malgrat la criminalització que han fet de la lluita per la universitat pública, hi ha un fet que és innegable i és que el procés d’aplicació s’ha portat a esquenes de la comunitat universitària i de la societat. Només ha sortit a la llum quan les mobilitzacions han forçat aquesta situació, fet que ha permès posar en qüestió el suposat diàleg, la participació i el procés democràtic.
Estem més aprop que el curs passat d’aconseguir tirar enrere la barbaritat que volen fer a l’ensenyament superior. La majoria de la comunitat universitària està qüestionant tant el procés com la metodologia amb la que es vol aplicar el Pla Bolonya. Els estudiants, molt més enllà de pensar que el problema és manca de temps o finançament, qüestiona la totalitat i finalitat de l’EEES. Si bé és cert que el nombre d’estudiants mobilitzats no és la majoria, això no vol dir que la seva opinió no sigui de contrarietat a l’EEES i això no ha sorgit del no res, sinó de la lluita del moviment estudiantil. A més
a més, s’ha assolit una fita més, i és que les assemblees de facultat o d’universitat han esdevingut el veritable espai de participació i decisió, obtenint la legitimitat per decidir què es fa i què no al seu espai. Sembla frugal, però assumir que l’espai de participació i de decisió no és l’estructura vertical i representativa imposada per la institució, sinó l’espai horitzontal creat i autogestionat pels estudiants és un gran avenç ja que esdevé una base més que important per construir un altre model d’ensenyament i de societat.
