Són moltes les sensacions, moments i imatges que recordo del dia d’ahir, un dia, per descomptat, històric. Després de la manifestació, comentant-ho amb alguns amics i companys de l’Ateneu Layret vam coincidir-hi: la manifestació independèntista més gran de la història dels Països Catalans. L’eufòria i l’optimisme s’ha apoderat de les nostres emocions. Per primer cop en molts anys, veiem els fruits de la fermesa i constància que ens caracteritza. La voluntat expressada ahir no és fruit de l’atzar, la sort ni cap altre variable aliena al treball que des de fa anys fan els sectors independentistes i transformadors.
Ahir la defensa de l’estatut, l’autonomisme i el federalisme esperat per Peseceros (si és que n’esperaven res d’ahir…), Convergents, Iniciativeros (que alguns es van presentar a la manifestació amb banderes republicanes espanyoles) i, fins i tot, pels d’Esquerra (que ara s’apunten al carro de la independència…) va quedar silenciat i diluït entre el clam popular d’independència.
Els darrers dies he estat observant un cert increment d’il·lusió i optimisme. Segurament, mai com avui, des de la democràcia d’aparador, havia estat tant qüestionada la via autonomista i federalista. Avui és més gent la que no té pèls a la llengua a l’hora de declara el seu desig d’independència per la nació catalana. Per primer cop, començo a percebre una voluntat de voler plantar cara, d’entonar un “fins aquí podíem arribar” acompanyat d’un cop de puny a la taula.
